Casa de l’Ardiaca.

Casa Ardiaca 2

Casa de l’Ardiaca

La residència de l’ardiaca major de la Seu té el seu origen al segle XII. Tanmateix, l’ardiaca Lluís Desplà va transformar-lo en un palau als inicis del segle XVI. L’edifici, adossat a l’antiga muralla romana, té tres ales que descriuen un pati tancat per un mur, en el qual s’obre el portal renaixentista (1510-14). La resta d’obertures són d’estil gòtic flamíger.

Al segle XIX, quan aquest edifici i la seva veïna casa del Degà van passar a ser propietat de Josep Altamira, concretament el 1870, l’arquitecte Josep Garriga va unificar les dues construccions i va convertir el pati interior en un claustre, afegint-hi l’ala de l’entrada. Va ser restaurat el 1902 per Domènech i Montaner i el 1919 per Josep Goday. Aquestes intervencions van suposar canvis en finestres i portes utilitzant materials d’altres cases enderrocades. La remodelació de l’edifici va unir-lo a la veïna Casa del Degà. Això va suposar l’alteració i el trasllat de nombrosos elements originals. El pati es va convertir en claustre en aquestes reformes.

Posteriorment, el 1895, passa a ser la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que el 1902 encarregarà a Lluís Domènech i Montaner la decoració de l’edifici. La bústia modernista de la façana la va afegir Domènech i Montaner i és obra d’Alfons Juyol. La bústia és una metàfora sobre el funcionament de la justícia, alhora que del propi correu. Des d’aleshores és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat.

Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional el 27 de desembre de 1924.

La muralla romana original és visible des de l’interior de l’edifici, a la planta baixa, així com els arcs d’entrada a la ciutat dels dos ramals de l’aqüeducte que portava l’aigua a la ciutat en aquella època. Al pati hi ha una gran palmera i la font que el dia de Corpus Christi es guarneix amb l’ou com balla. El ceramista Josep Roig va pintar i coure les rajoles típicament noucentistes que decoren la part baixa del pati i l’arrambador de l’escala des de la dècada de 1920.

La tradició més arrelada a aquest espai és sense cap dubte l’ou com balla. És una tradició que té lloc a diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi, originada, sembla, a la Catedral de Barcelona. Hi ha constància que al segle XVI ja es feia a la font del claustre de la Catedral de Barcelona, on se n’encarregaven els escolans. L’ou, un cop buit i amb un punt de cera per tapar el forat pel qual s’ha buidat l’ou, es col·loca sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. A més, la font habitualment es guarneix amb flors i fruites del temps, com les cireres amb les quals es cobreix la tassa de la font, o la ginesta i els clavells. A partir del de la catedral, també es va fer al veí pati de la Casa de l’Ardiaca, i, a partir dels anys vuitanta del segle XX, en altres patis del centre de la ciutat de Barcelona. A banda, altres ciutats i viles van començar a fer-ho o han continuat amb una tradició antiga.

Casa Ardiaca

Casa de l’Ardiaca

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s