Consell de Cent.

Al segle XIII, amb el gran creixement econòmic del Principat, els prohoms de Barcelona esperaven poder encarregar-se del govern de la seva ciutat. Va ser el rei Jaume I qui va concedir el privilegi a la ciutat de poder escollir quatre paers (magistrats de la ciutat) i els seus consellers, això passava l’abril de 1249.  Més endavant es determinà que els càrrecs serien per un any, i renovats per l’Ascensió. Els paers i consellers tenien per funció col·laborar amb les autoritats reials de la ciutat (veguer i batlle) en les tasques judicials a més de poder convocar l’assemblea de la ciutat (reunió de tots els ciutadans). Mitjans del segle XIII, el càrrec de paer va desaparèixer, i restaren 8 consellers, que sortirien de l’assemblea, que passa a ser un consell de 200 prohoms escollits pels propis consellers. Més endavant el 1260 el nombre de consellers passà a 6, i finalment, el 1265 quedà en 4 consellers i el consell fou reduït a la meitat, així neix el Consell de Cent Jurats. El 1274 el nombre de consellers quedà fixat en 5 i serien escollits el dia de Sant Andreu, el 30 de novembre. En aquest moment els càrrecs reials de govern han de prometre i jurar aconsellar-se pel Consell, i no poden reunir-lo sense autorització dels Consellers.

El 1282 Pere el Gran havia conquerit l’illa de Sicília, fet que havia provocat l’esclat d’una guerra amb Felip III de França, que es considerava perjudicat per l’expansió catalanoaragonesa a Itàlia. Per aconseguir l’ajuda dels seus regnes, Pere el Gran va convocar Corts aragoneses i catalanes. En aquestes, celebrades a Barcelona el 1283, els representants de la ciutat van presentar al Rei un seguit de peticions per enfortir l’autonomia municipal. Com a resposta a aquestes peticions -negociades, cal recordar-ho, en un moment de gran feblesa política del monarca- Pere II va aprovar, l’11 de gener de 1284, el privilegi anomenat “Recognoverunt Proceres”. Un estatut jurídic pel govern de Barcelona a perpetuïtat, no eventual com els anteriors, on es fixa la preminença dels consellers per sobre el veguer.

Fins al moment el Consell i els consellers desenvolupaven la seva activitat al Palau Reial Major. Ben aviat però l’espai fou insuficient, i van decicidir de traslladar-se al convent de Santa Caterina. El dominics de Santa Caterina eren els encarregats de la Inquisició, i van acusar d’heretge al conseller Bartomeu Genovès, per uns escrits apocal·líptics, dels que no li van donar la possibilitat de descàrrec. Per aquest motiu el Consell es va traslladar al convent de Sant Francesc a la part de mar de la ciutat. Però al cap de poc es reuneixen a la casa del notari Simó Rovira, escrivent del consell. La casa fou comprada el 1369, i a partir d’aquesta, i de les noves finques que es compraren al carrer Regomir (ara Ciutat) en direcció la Plaça Sant Jaume, es començà a construir el Consell de Cent.

casa de la ciutat 1714 bandera santa eulaliaL’arquitecte de la façana de l’edifici fou Arnau Bargués, entre 1399 i 1402. L’encàrre deia que havia de ser el més bell possible. L’entrada s’articula a partir de la porta amb arc de mig punt amb una imatge de Sant Rafael de Jordi de Déu sota un pinacle de Pere Anglada. A banda i banda es troben les imatges de Santa Eulàlia i Sant Sever. Aquesta darrera a causa de les destrosses fetes el 1847 quan es construí la façana actual de plaça Sant Jaume, d’estil neoclàssic. Sobre la porta principal es troben tres escuts, dos de la ciutat i un del rei Pere III. Les gàrgoles que la decoren són de Pere Joan. La façana presentava a més tres finestrals gòtics en el primer pis que estaven ornamentats amb dues fines columnes i traceria a la part superior. El finestral de la dreta desaparegué amb la construcció de la façana neoclàssica. Es pot contemplar a més el bancal que servia als consellers per poder pujar i baixar a les montures que usaven per traslladar-se. Aquesta façana s’obria al que era pròpiament l’edifici del Consell. S’accedia al pati i a l’Escala d’Honor que puja cap al pis superior, pati que avui és ple d’escultures d’artistes catalans. Des de la portalada gòtica però, es pot accedir també per l’Escala Negra cap al primer pis. Aquesta escala arrenca a l’esquerra de l’accés i just al costat del seu començament hi ha l’antiga Escrivania del Consell, és a dir, el lloc on hi havia l’arxiu de tots els documents del Consell. A l’inici de la barana de l’Escala Negra es troba una imatge heràldica amb el segell de l’escrivania. L’Escala deu el seu nom al marbre que es va utilitzar per construïr-la. També a la part de baix es troba la Sala de les Quatre Estacions, avui Oficina d’Informació Turística.

Del pis superior s’ha de destacar el Saló del Consell de Cent, el Saló de Cent. Aquest espai que començà a construir Pere Llobet el 1369 és provablement l’espai més càrregat d’història de l’edifici. Era la Sala on el Consell de Cent es reunia. té una coberta plana separada per dos grans arcs de mig punt. Les rosasses, quatre en total, li donen la llum. La decoració, les escultures de sant Jordi i Jaume I, el paviment i el gran retaule d’alabastre van ser col·locats a inicis del segle XX, a partir de 1914 amb la recuperació institucional de la Mancomunitat de Catalunya. El Saló s’obre a la galeria gòtica, molt semblant al model dels palaus de famílies riques de l’època, o al de la Generalitat.

Oposat al Saló de Cent es trobava el Trentenari. Una sala gòtica feta també per Pere Llobet per acollir les reunions del Trentenari. Aquest òrgan era un instrument de preparació de les propostes que haurien de ser decidides pel Consell i estava format per 32 membres, vuit de cada estament. El poder executiu dels consellers es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals. El Trentenari, creat el 1325, va començar amb 25 membres, per passar a 30 d’aquí el nom. Al segle XV passaren a 32 ja que el nombre de jurats al Consell de Cent havia quedat fixat en 128 des de 1455, després de les primeres tensions entre la Busca i la Biga, els dos partits de la burgesia de la ciutat. Corresponent a 32 per cada grup representat: ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals. El Trentenari però va desparèixer amb la construcció com no de la façana neoclàssica, així com part de la Galeria Gòtica i el Pati dels Tarongers. Només se’n conserva una de les portes d’accés.

Del pis superior s’ha de fer referència a dues estances més ja construides en els moments inicials: la capella del Bon  Consell i el Saló de Cròniques. La capella del Bon  Consell va ser edificada entre 1379 i 1408 i es té constància que aquesta capella acollia la pintura de Lluís Dalmau la Mare de Déu dels Consellers, avui en dia al MNAC. L’actual capella fou totalment reformada en l’època de l’alcalde Porcioles, i està presidida per una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. El Saló de Cròniques és un dels espais que més reformes va tenir l’any 1929 quan se’n van variar les dimensions i se’n va elevar el sostre. Tanmateix, el que crida més l’atenció del saló són els murals de pintura que cobrixen les seves quatre parets i el sostre. Es va fer l’encàrrec al pintor Josep Maria Sert. Havia de ser sobre la narració de les cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot que van fer sobre l’expedició de la Companyia Catalana d’Orient , que havia estat dirigida per Roger de Flor. Per la seva realització es van emprar fulles de pa d’or i plata i sobre aquest la pintura a l’oli. On es pot veure la trobada de Roger de Flor amb l’emperador Andrònic II Paleòleg, el pagament dels grecs amb moneda falsa, la marxa cap al Bòsfor, la defensa de Gal·lípoli, l’assassinat de Roger de Flor, la venjança catalana, la incorporació a la corona aragonesa-catalana dels ducats d’Atenes i Neopatria, els dos cronistes Ramon Muntaner i Bernat Desclot. Al sostre, la pintura amb l’escena de la defensa de la torre d’Adrianòpolis. El Saló està pintat com si es tractés d’una tenda de campanya dels almogàvers en plena campanya.

Amb la derrota de 1714, i l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta el 1716 el Consell de Cent desaparegué com a institució i l’edifici caigué en desús. Després de la recuperació democràtica el Consell de Cent fou la institució que no és recuperà mai més.

L’altre sala ha esmenar és el Saló de la Reina Regent. Aquesta sala, avui seu del Ple municipal de Barcelona, es construí a finals del segle XIX al lloc on originalment es trobava es Pati dels Taronjers, ja desaparegut. La construcció de la Sala respon a la necessitat de tenir un espai a la ciutat per acollir els àpats de la família reial durant la celebració de l’Exposició Universal de 1888. D’aquí l’aspecte senyorial i luxós de l’espai. Una família reial liderada per la reina Maria Cristina d’Habsburg, mare d’Alfons XIII. Motiu pel que presideix la sala un retrat de la regent i el seu fill. El Saló compta amb dos nivells de seients: 50 pels regidors municipals i els del segon nivell per la premsa i els convidats. Una porta dóna directament al Saló de Cent.

La resta de dependències del pis superior (despatx d’Honor de l’Alcalde, Sala Carles III, Sala del Bon Govern, Sala de Comissions, la Sala del Consolat de Mar, Sala del Quixot i la Sala de Treball) són sales de factura recent, la majoria de la meitat del segle XX. Al segle XIX es començà la nova façana de la plaça Sant Jaume, que va suposar una important trasnformació per l’edifici, així com una remodelació important de la plaça. L’obra acabada el 1847 preveia enderrocar la façana gòtica del Consell, les protestes de l’Acadèmia de les Bones Lletres i de la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts Sant Jordi van aturar la desaparició total de l’edifici, però no van poder evitar l’enderroc de la part més propera a la plaça, la desparició d’un dels vitralls, i l’estàtua de Sant Sever, després reconstruïda.

L’encarregat de la construcció de la nova façana principal de l’Ajuntament, fou l’arquitecte municipal Josep Mas i Vila; la seva data d’acabament va ser l’any 1847. D’estructura neoclàssica, té un esquema on s’avança la part central per remarcar-la al primer pis amb quatre grans columnes amb capitells jònics que formen la balconada presidencial, on fins a l’any 2013 es podia veure una placa en relleu de Celdoni Guixà, instalada el 1840 amb motiu de la inauguració de la Plaça de la Constitució, actual plaça de Sant Jaume. Sobre aquesta placa es va col·locar l’any 1852, un gran rellotge realitzat pel rellotger Garçon. Té un àtic formant un timpà amb l’escut de la ciutat projectat el 1855 per l’arquitecte Francesc Daniel Molina, successor al càrrec de Josep Mas i Vila. A la part baixa, a banda i banda de l’entrada principal, hi ha dues fornícules on hi ha les escultures de marbre blanc del rei Jaume I i del conseller Joan Fiveller, totes dues obra de l’escultor Josep Bover i Mas i inaugurades el dia 6 de juny de 1844 per la reina Isabel II.

Al costat que dóna a la plaça de Sant Miquel hi ha la part més moderna, són unes construccions afegides per al servei administratiu dels ciutadans, el Novíssim de l’any 1958, inaugurades el 1970. Un edifici de quinze plantes amb la façana de vidre dels arquitectes Llorenç García-Barbón i Enric Giralt i Ortet, i decorat amb panells representant l’escut de la ciutat de l’artista Josep Maria Subirachs a més d’un fris realitzat de formigó del mateix escultor. El 1994 es van realitzar unes obres de millora en aquesta part de la Casa de la Vila per donar-hi més unitat, enderrocant les quatre últimes plantes.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s