Basílica de la Mercè.

Els mercedaris van ser una ordre religiosa que es va fundar a la ciutat de Barcelona a inicis del segle XIII. Concretament el 1218 en el regnat de Jaume I, i promogut per dos dels sants amb més importància a la ciutat en aquell moment: sant Pere Nolasc i sant Raimon de Penyafort.  Inicialment aquesta cofradia va estar lligada i ubicada a l’hospital de Santa Eulàlia, al costat de la Catedral on més endavant es construiria la Pia Almoina. En aquest emplaçament l’ordre no només tenia cura de l’hospital, sinó que a més es dedicava a l’alliberament de presoners de Terra Santa, o dels musulmans en general, per tant els mercedaris serien un ordre militar. Gràcies a l’intervenció del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, el papa Gregori IX va aprovar la creació de l’ordre el 1235.

Ben aviat l’emplaçament al costat de la Catedral quedà petit, i el mateix Pere Nolasc inicia els tràmits per la compra d’uns terrenys entre la ciutat i el mar, propietat del mateix rei el 1232. Ramon de Plegamans que va intervenir en l’operació hi va fer construir un nou hospital de Santa Eulàlia. En aquest emplaçament es començà a construir la primera església dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. L’església va ser construïda entre el carrer Ample i el carrer de la Mercè (anomenat així en l’actualitat). L’altra banda del carrer el mercedaris hi tenien el seu hort. Es passava de l’església a l’hort per un pont elevat. Al reformar-se i ampliar-se l’església, el claustre es va construir al cantó de l’hort, al segle XV, així com les dependències conventuals. Al segle XVII aquest convent es reforma completament i és la base dels edificis que es poden veure avui en dia. El claustre molt ben conservat es obra de Jaume Granger, fet entre 1637 i 1651.

La devoció popular a la Mercè va anar creixent, de fet va acabar esdevenint la copatrona de la ciutat. Per aquesta raó l’església es va fer petita per acollir els feligresos que s’hi aplegaven, en espacial en moments de crisi. Això va portar als mercedaris a construir al segle XVIII una nova església més gran. Iniciada el 1765 i acabada el 1775 obra de Josep Mas i Dordal, seguint els models propis de la Contrareforma. Té planta de creu llatina amb tres naus, amb cúpula sobre el creuer i quatre capelles laterals a cada costat entre els contraforts, a més de la capella del Santíssim. Compta amb un cambril on es conserva una imatge gòtica de la Mare de Déu. Aquesta imatge és molt popular i d’una gran devoció entre els barcelonins. La imatge sedent està atribuïda a Pere Moragues, i datada d’inicis del segle XIV, tot i que el nen és del segle XV. Segurament, en l’edifici gòtic, deuria formar part de l’altar major que va desaparèixer amb les reformes del segle XV, i es conservà i guardà en un cambril especial per ella. Durant la Guerra Civil tot i patir desperfectes, va poder ser restaurada i conservada. L’interior destaca per la seva monumentalitat aconseguida amb una decoració rococó amb marbres, estucats i gelosies a les tribunes.

La façana té el frontis pla i els laterals corbats, d’influència borrominiana, i una portada amb columnes corínties i frontó semicircular. La façana està articulada en dos cossos clarament separats. El 1888 es va construir una gran cúpula sobre el creuer, obra de Joan Martorell i Montells, així com la capella del Santíssim al costat de l’Evangeli i un cambril per al culte de la Mare de Déu. La cúpula es va coronar amb una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, obra de Maximí Sala, destruïda el 1936 i substituïda el 1959 per una de més gran dels germans Oslé.

El 1870 es va col·locar al lateral de l’església que dóna al carrer Ample, la porta i façana de l’església de Sant Miquel. Aquesta porta d’estil gòtic flamíger va ser salavada de l’enderroc de l’església en motiu de l’ampliació de la Casa de la Vila. Aquesta façana va ser esculpida per René Ducloux el 1516, i s’hi representa la imtage de Sant Miquel amenaçant el diable amb forma de drac.

A partir de la Guerra de Francès, entre 1808 i 1814 els monjos van ser exclaustrats de la part conventual. I convent i església van ser saquejats. Amb la seamortizació de 1835 l’estat el va destinar a finalitats militars: quarter, casino militar i finalment, el 1846 seu de la Capitania General, funció que encara conserva. Entre 1928 i 1929 es va reformar la façana marítima de la Capitania. Des de 1918 és la segona església de Barcelona a rebre el títol de basílica menor a la ciutat pel papa Benet XV.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s