Sant Pere de Puelles.

Sant Pere de Puelles o de Puel·les com es vulgui és una de les esglésies més antigues de la ciutat de Barcelona, així com un dels monestirs més antics. Aquest cenobi benedictí va ser fundat pels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda al segle X. Segons consta en l’acta de la consagració del monestir es feu el 945 i sota l’autoritat del bisbe de Barcelona Guilara i la seva primera abadessa va ser Adalauda. Sunyer i Riquilda de Tolosa decideixen fundà aquesta comunitat al nord-oest de la ciutat fora muralles construïnt-lo sobre un anterior temple dedicat al màrtir i patró de Tolosa, sant Sadurní, el culte d’aquest sant té molta importància en l’alta edat mitjana. Aquesta primera construcció dedicada a sant Sadurní se’n conserven restes a la zona de la capella del Santíssim, concretament de l’atri del temple. I una làpida trobada indica que fins del segle IX s’hi feien enterraments, segurament en aquesta zona d’atri de l’església dedicada al patró de Tolosa. Sembla possible que les dues esglésies haguessin conviscut durant un temps.

Sant Pere de Puelles

Sant Pere de Puelles

Pel que fa a la seva primera abadessa, Adalauda, o Adelaida, sembla que podria ser la filla que els comtes Sunyer I i Riquilda tingueren, germana per tant dels comtes Miró I i Borrell II, i que el 949 passaria a ser abadessa de Sant Joan de les Abadesses. El 985 en la ràtzia d’Almansor a la ciutat de Barcelona, un dels llocs més afectats fou Sant Pere de Puelles, on sembla que les tropes califals entre altres coses incendiaren el monestir, la comunitat fou dispersada, i com narra una llegenda l’abadessa Matruï o Matruïna hauria estat feta presonera i portada a l’illa de Mallorca d’on en fou rescatada per un parent seu. El que sí sembla segur és que després de la destrucció musulmana, Adelaida es tornà a fer càrrec de la comunitat i la restablí amb cinc germanes. Sant Pere és converteix en un domini feudal de primer ordre amb moltes possessions arreu, entre elles el control dels molins que funcionaven pel corrent del Rec Comtal que entrava a la ciutat per aquest punt.

Durant l’abadiat de Guisla de Llobregat fou refeta l’església, que fou consagrada el 1147, i en el d’Elisenda de Rocafort fou consagrat un nou altar de Sant Benet (1169) i edificat el claustre (~1190) per donatiu de Beatriu de Rocafort, mare de l’abadessa, que també es féu monja. L’església era de planta de creu grega amb quatre braços iguals, rectangulars que convergeixen en un espai quadrat central. L’espai marcat per quatre arcs peraltats i quatre columnes monolítiques. L’espai central cobert amb una cúpula i sustentat per trompes, metre que els barços eren cobert per volta de canó. Actualment l’edifici consta de tres naus acabades en absis, els absis són de la reforma feta a inicis del segle XX, després que quedés molt malmés durant la Setmana Tràgica. A l’angle nord entre dos braços es troba un cos d’edifici quadrangular, on Puig i Cadafalch hi va situar impostes preromàniques provinents de Sant Sadurní. A l’interior del temple es conserven encastats a cada costat del portal d’entrada a la capella del Santíssim uns relleus amb una creu patent, dels braços de cada una de les quals pengen lletres del crismó, alfa i omega, en una d’elles amb l’ordre invertit. Ambdós relleus es trobaven reaprofitats en el campanar del segle XII, conegut per la torre del Ocells, d’on foren recuperats en ésser enderrocat per les obres de remodelatge. Avui una parròquia de Barcelona; la nau i les voltes actuals són del segle XVII, i el campanar del XVIII però han estat molt modificades, a causa de les successives destruccions i reparacions dels anys 1697, 1714, 1835, 1909 i 1936. El claustre, ampliat amb una galeria superior, gòtica, vers el 1322, fou destruït el 1873, i molts dels seus elements es guarden al Museu d’Art de Catalunya, al Museu Santacana de Martorell i se’n conserven deu arcs gòtics del segle XIII: són a les finques 1 i 3 del carrer Sant Ignasi de Terrassa. La resta del monestir fou destruïda a la mateixa data, després d’haver servit de presó.

De fet Sant Pere de Puelles va ser refugi de l’Arxiduc Carles durant el setge de Barcelona de Felip V el 1705, i després, durant el setge de 1713-1713 fou un dels edificis que més intensament va viure els combats i el foc de l’artilleria pel que quedà molt malmés. El 1808 per la Guerra del Francés les monges van marxar i el convent torna a patir molts desperfectes, sent usat de presó. Al llarg del XIX les monges tornaran en diverses ocasions, fins que el 1873 són ubicades en uns edificis propers a l’església i el convent és enderrocat.

santperepuelles

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s