Modernisme i el Pla Cerdà.

                                                                                  _TIT2457El modernisme ha estat considerat al llarg del segle XX i XXI per la majoria dels historiadors de l’art, arquitectes i urbanistes com un dels punts més àlgids de l’arquitectura i l’art modern. I poques ciutats als món poden competir amb la riquesa, varietat i nombre d’exemples d’aquest estil amb Barcelona.   No es pot deslligar el nom d’aquest estil a la igura genial de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. Però no es fa gens de justícia a la importància del moviment recordant només el nom de l’arquitecte de Reus. Gaudí potser és el més aclamat representant però noms com els de  Puig i Cadafalch, Domènch i Montaner, Granell,  Falguera, els germans Bassegoda, Sagnier o Jujol van ser altres dels arquitectes de l’època que van deixar la seva important emprempta en el paisatge barceloní.

De tota manera no es pot parlar de modernisme sense lligar aquest estil artític al pla urbanístic que li va donar l’espai necessari per desenvolupar-se.  I es que amb l’aprovació del Pla Cerdà per part de les autoritats del govern central, l’any 1860. Aquest Pla ideat pel genial Ildefons Cerdà.  Cerdà era un seguidor del socialisme utòpic, més concretament de Cabet, com altres catalans il·lustres de la seva època, i amics de Cerdà. Influït per aquestes idees Cerdà dissenyà un  pla que suposava una revolució per la ciutat, oprimida en molts sentits fins el 1854 per la presència de les muralles medievals i modernes que tancaven i asfixiaven la ciutat amb el vistiplau del govern central. Cerdà busca una ciutat nova a partir de les fonts clàssiques, una ciutat que conjunti el marc urbà i l’espai rural, una ciutat a mida de les persones, una ciutat preparada pel futur, per les vies de comunicació, pel trànsit rodat, pel funcionament de l’activitat comercial, una ciutat que cuida cadascun dels detalls que fan millor la vida dels que hi viuen: l’aire, la llum, l’espai, passejar, l’aigua, l’oci i la bellesa unida a la funcionalitat.

Per sorprenent que sembli però el Pla Cerdà es deu a l’acció autoritària del govern central. El 1859 l’Ajuntament de Barcelona havia organitzat un concurs urbanístic per escollir quin havia de ser el model del seu Eixample, és a dir per escollir el model amb el que es construiria la nova ciutat que creixeria entre la ciutat medieval (medieval en origen tot i que perviu fins el segle XIX) i les viles del voltant: Sants, Les Corts, Pedralbes, Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Guinardó, Horta, Poblenou, Sant Martí de Provençals o Sant Andreu del Palomar entre altres. Aquest concurs el va guanyar l’arquitecte Rovira i Trias, autor d’un projecte radial per la ciutat com ara el de París. Però va ser el Pla Cerdà el que es va acabar imposant, tot i ser un model que a les elits burgeses de la ciutat no va agradar gens, tan poc que no va ser fins al 1960 que Cerdà no va tenir cap espai públic amb el seu nom a la capital.

Cerdà el socialista utòpic va veure com el seu Pla i ell mateix van ser desprestigiats pels seus contemporanis com Domènech i Montaner o Prat de la Riba i amb acusacions tant fora de lloc com que no era català. Però el Pla Cerdà a partir especialment del segle XX i molt més després de la Guerra Civil va patir l’atac més greu, l’atac dels especuladors. Desenes d’edificis modernistes de l’Eixample van ser destruïts totalment o parcialment. Molt freqüentment el que feien els propietaris o els especuladors era enderrocar els coronaments dels singulars edificis per construir-hi uns quants pisos més, les anomenades remuntes (àtics i sobreàtics), cas per exemple de la casa Josefa Villanueva. El model no només es va modificar per dalt sinó també per dos dels laterals i pels espais interiors de les mansanes que havien de ser segons el Cerdà espai públic i pot a poc van ser edificats. Malgrat aquests atacs al projecte l’Eixample és una mostra d’un barri i d’un model que durant més de 150 anys ha funcionat i funciona.

Per Cerdà tot i la regularitat del model hipodàmic, i algú amb mala idea diu la monotonia, era el geni de l’arquitecte en cada una de les seves creacions on la línia regular de la mansana havia de donar pas a la creativitat i l’originalitat. Aquesta idea va casar de meravella amb els arquitectes modernistes i d’altres estils del seu temps, fent que Barcelona tingui un Eixample d’una qualitat arquitectònica incomparable.

Itinerari:

  • Universitat de Barcelona
  • Plaça Letamendi
  • Passeig de Gràcia
  • Passatge Granell
  • Torre de l’Aigua
  • Cases Cerdà
  • Forn SarretIMG_608630x45
  • Confiteria Reñé
  • Queviures Murrià
  • Mansana de la Discòrida
  • Casa Marfà
  • Casa Milà/La Pedrera
  • Casa Fuster

Per veure la ruta cliqueu el mapa.

Duració de la ruta unes 2’30 hores aproximadament.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s