Sarrià, la vila de les sorpreses.

Sarrià és ja esmentat el 986 dins el territori de Barcelona, un espai bàsicament agrari, i de pas entre el Pla de Barcelona i cap a Sant Cugat. El seu nucli es desenvolupa entre dues rieres: la de Gardenyes i la Riera Blanca, avui soterrades, Via Augusta i Avinguda J. V. Foix, repectivament. El 987, l’església de Sant Vicenç fou edificada. Al llarg del temps ha sofert nombroses transformacions al llarg del temps: consagrada el 1147, fou eixamplada i reedificada a partir del 1373 i novament el 1781. Un notable retaule gòtic de Jaume Huguet, que havia estat a l’altar major, es conserva al Museu d’Art de Catalunya; el retaule barroc del Roser, d’Agustí Pujol (1619), fou molt malmès el 1936; a la postguerra Josep Obiols hi realitzà unes pintures murals. El 1267 Jaume I atorgà al territori de Sarrià el dret a tenir batlle, però el govern municipal no es desenvolupà realment fins el segle XV. Havien tingut drets sobre l’església parroquial la canongia de Barcelona des del 1046, amb els de la capella de Santa Cecília, desapareguda al segle XVI, i el domini de la torre o força de Sarrià. Al segle XII la canongia infeudà la força als Sarrià. Des del segle XVII aquesta torre fou possessió de la família Vilana (torre Vilana). Els drets de l’església foren concedits al segle XIV per la reina Elisenda de Montcada al nou monestir de Pedralbes. El 1578 s’establí al terme, a l’indret de l’antiga capella de Santa Eulàlia de Sarrià, el desert de Sarrià , primer convent caputxí català, fou destruït el 1835, fou després traslladat a l’actual indret, prop de la riera Blanca, seu de la famosa Caputxinada durant la dictadura franquista. Altres comunitats religioses, sobretot a partir del segle XIX, s’instal·laren al terme, especialment després de 1835, quan la ciutat de Barcelona va viure una intensa religiosa anticlerical. El 1892 i el 1893 s’hi instal·laren els col·legis dels jesuïtes i dels escolapis.

Porta Miralles de Gaudí.

Porta Miralles de Gaudí.

Lloc de refugi de l’aristocràcia barcelonina en èpoques d’epidèmia, es convertí des de la fi del segle XIX en lloc d’estiueig (després de residència) de la burgesia barcelonina. S’hi bastiren un bon nombre de torres, de la mà de coneguts arquitectes com Enric Sagnier, Puig i Cadafalch o el mateix Antoni Gaudí. Lligada a la construcció, s’hi establí una menestralia al voltant del carrer Major. La població gairebé es triplicà entre el 1887 (4.630) i el 1920 (11.534), i de nou al llarg dels seixanta anys següents (uns 35 000. el 1980). Posteriorment, inicià una davallada poblacional, que en la primera dècada del segle XXI se situà al voltant dels 20.000 habitants. Però tot i aquest canvi en el perfil social i econòmic, Sarrià encara és una vila que conserva un rastre molt, molt intens del seu passat rural, de les cases de pagès i masies que treballaven les terres. Són encara nombroses les cases que tenen un passat agrícola que es poden resseguir pels seus carrers. És en aquest moment, al tombant de segle del XIX al XX, quan nombrosos artístes tenen un estret lligam amb Sarrià.

Pomona de Clarà

Pomona de Clarà

Les comunicacions han estat sempre lligades a l’existencia de Sarrià, de fet, es troba en el camí que travessa Collserola que va de Barcelona a Sant Cugat. El tren de Sarrià , inaugurat el 1863, n’afavorí la ràpida urbanització. El pas de la carretera antigament dita de Cornellà a Fogars de Tordera (avui Passeig d’Elisenda de Montcada i de la Bonanova), al costat de l’església, el 1910, motivà l’enderrocament de la sagrera de Sarrià , el nucli més antic del terme. Fins el 1953, que es cobrí el tram final del recorregut del tren, entre el carrer de Muntaner i Sarrià, no es pogué acabar d’urbanitzar la via Augusta, eix important de comunicació per al barri, que a la primeria dels vuitanta fou prolongada fins a enllaçar-la amb el passeig de la Bonanova. En aquesta confluència es troba la boca 5 del túnel dit de Vallvidrera, inaugurat el 1991, que permetia un ràpid accés del segon cinturó de Barcelona a l’autopista de circumval·lació de la ciutat. D’altra banda, l’obertura al trànsit, el 1992, del tram de circumval·lació de Barcelona anomenat Ronda de Dalt, que recorre el barri paral·lelament al passeig d’Elisenda de Montcada i de la Bonanova per la banda de muntanya, va millorar l’accés al barri i ha comportat considerables modificacions urbanístiques i amputacions del seu perfil.

El nou ordenament municipal de Barcelona aprovat el 1984 constituí el districte administratiu de Sarrià-Sant Gervasi , que comprèn, a excepció de la pràctica totalitat de Pedralbes, incorporat al districte de les Corts, l’antic municipi de Sarrià, la totalitat del de Sant Gervasi de Cassoles i una petita porció del de Gràcia. Actualment els límits de Sarrià demarquen un sector del districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi, que comprèn l’antiga vila de Sarrià (llevat d’un sector de Pedralbes), Sant Gervasi, Vallvidrera i un sector de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda.

Pastisseria Foix