L’origen de la Catedral de Barcelona cal situar-lo en el temple que en època d’inicis del cristianisme es construeix a la ciutat, a la part esquerra de l’actual Catedral. La restes d’aquesta primera construcció i del baptisteri es poden veure avui al Museu d’Història de la Ciutat. No queda clar si aquesta primitiva església seria la de ritus arrià, però sembla clar que entre aquesta i l’església de Sant Just i Pastor els barcelonins de l’època podien seguir tant el ritus arrià i el romà. El que se sap segur és que a finals del segle VI es té constància de la basílica, i encara amb més anterioritat de l’existència de bisbes a la ciutat.
D’aquesta època se sap ja que el temple està dedicat a la Santa Creu, poc habitual en aquell temps, i al segle IX el bisbe Frodoí, impulsor del bisbat de Barcelona, introdueix el culte a Santa Eulàlia a la catedral, construint els pilars del poder episcopal de ritus romà. En aquest moment és quan les restes de la santa són traslladades a la Seu barcelonina. El culte a la Santa marca molts dels espais del temple, i dels elements que el componen.
Al segle XI, i després de les destruccions d’època musulmana de l’antic temple paleocristià, i la posterior restauració d’època de Frodoí, el bisbe Guislabert, cosí del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, va impulsar la construcció del temple romànic, comptant amb l’impuls i el suport de la parella comtal, Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis de la Marca, que hi són enterrats. Aquesta construcció, més petita que l’actual, tenia exactement la mateix orientació que la gòtica. El que si tenia a diferència de la gòtica era un atri que ocupava la part final del cor, tot i així la cripta de la Santa estava situada al mateix lloc.
El 1298 sota el regnat de Jaume II i el bisbat de Bernat Pelegrí s’inicia la construcció del temple gòtic, molt més gran que el romànic. De fet les obres no foren mai plantejades com una nova construcció, sinó més aviat com una reforma i ampliació del temple antic. D’aquesta manera les obres, que començaren per la part de la capçalera, es van plantejar per poder continuar celebrant al temple, i reaprofitant els elements de l’edifici romànic pel nou que es construia. Les obres finiren a inicis del segle XV. La part que mai es completà fou la façana, tot i que l’arquitecte Carles Galtés de Ruan en feu dibuixos. Aquests però foren recuperats al segle XIX, quan en motiu de l’Exposició Universal de 1888, Manuel Girona, finançà la remodelació i finalització de la façana i el cimbori. les obres foren realitzades per Josep Oriol Mestres.
Dels elements més destacables del temple s’han d’esmentar les capelles que envolten l’edifici per l’interior i que són una bona passejada per les tradicions religioses de la ciutat i de Catalunya.
Caminant amb la història 