Revolta de les Quintes.

El dia 4 d’abril comencen a diversos punts de la ciutat de Barcelona i d’altres dels voltants les revoltes conegudes amb el nom de la revolta de les quintes. La revolta popular es produí en diversos pobles del pla de Barcelona i el Baix Llobregat; però on tingué una força més contundent fou a Gràcia. Al final del s. XIX, l’Estat espanyol estigué en guerra de forma gairebé constant pel control de les colònies americanes, i les classes populars foren les que portaren les càrregues més feixugues. La decisió dels ajuntaments municipals de lliurar els mossos a l’exèrcit i la crida a files de les quintes fou l’espurna que encengué els ànims de les classes populars. El reclutament forcós de les quintes havia estat una de les qüestions que les classes populars havien reclamat del nou govern que abolís, i pel que havien donat suport als que enderrocaren el govern de Isabel II. Però un cop al govern Prim tornà a cridar a quintes (una cinquena part dels homes aptes d’una província). Els rics, com no, podien pagar per deslliurar-se’n. La revolta tingué un especial ressò a les viles de Gràcia i de Sants. Una vegada feta efectiva l’ordre de les primeres quintes, els graciencs foren avisats de l’arribada de les tropes pel passeig de Gràcia amb els tocs de la campana de la plaça d’Orient (després plaça de Rius i Taulet i, des del 2009, plaça de la Vila). El setge durà sis dies, del 4 al 9 d’abril, i deixà 27 morts i nombroses cases saquejades. Durant el setge, la campana gran, ”la Marieta”, no deixà de sonar i els militars, enutjats pel so, llançaren canonades per destruir-la, però només aconseguiren esquerdar-la, i així i tot continuà tocant. La mitologia popular féu de la campana un element essencial de la revolta, i avui dia continua tocant. Donà nom a la publicació La Campana de Gràcia. A Sants, milers de dones i joves, vinguts de les fàbriques properes, entraren per la força al consistori i llançaren a la plaça llistes, arxius i mobles per fer-ne una foguera. Els carrers s’ompliren de grups armats i s’aixecaren barricades per impedir l’entrada de les tropes pel pont d’en Rabassa. Però la resistència dels obrers armats contra l’exèrcit durà poc, i a l’entrada de les tropes pel carrer de Sants el veïnat respongué amb pluges de pedres i tests. L’exèrcit, com a represàlia, bombardejà Collblanc des de Montjuïc. La revolta acabà amb 47 morts, a més de la del tinent d’alcalde, Gabriel Carbonell, executat per la multitud. A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar’se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir (es diu que la tocava una velleta). El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Gaminde va ser conegut des de llavors com a General Bum-Bum. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poble Nou. Pocs dies més tard, l’Ajuntament va pagar les redemcions dels barcelonins que van ser cridats a quintes, però molts van haver de morir i patir represàlies.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s