Santa Maria del Pi.

L’església de Santa Maria del Pi és el nucli a partir del que es formà la Vilanova del Pi, un barri extramurs, a partir del segle X. De fet es té notícia d’un primer temple 987, tres anys després de la ràtzia d’Almansor a la ciutat de Barcelona. Però  en el mateix emplaçament hi hauria ja al segle IV una capella dedicada a la Verge, en el punt en que confluirien la via romana que portava des de la zona de Sarrià fins a la porta sud de la ciutat romana, amb una riera que baixava des de la zona de Passeig de Gràcia, anomenada la riera d’en Malla. A l’entorn d’aquesta es formà un nou barri, i ja al segle XI es té notícia del cementiri medieval, situat a l’actual plaça de sant Josep Oriol. De tota manera no s’ha conservar cap traça d’aquesta construcció, que per cronologia i per comparació amb el que passà amb altres esglésies de la ciutat contemporànies, segurament, era romànica i de mida més petita. L’única traça que sembla que en pot restar és una imposta amb motius vegetals del segle XII, que podria haver format part de l’edifici romànic. El 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica.

L’església gòtica neix a inicis del segle XIV. Ja el 1321 està documentada la capella de sant Climent i de sant Llorenç o de sant Pancraç. A mitjans de segle ja es treballava en el cobriment final de la nau. El rei Pere el Cerimoniós va fer donacions per tal de poder construir el campanar (1379). Aquest s’acabà molt més tard, a finals del segle XV, de la mà de l’arquitecte Bartomeu Mas. Al llarg del segle XV fou quan, tot i el terrible terratrèmol de 1428 que causà greus desperfectes, Santa Maria del Pi va viure el seu màxim esplendor; especialment pel fet que els rectors de la parròquia tingueren importants càrrecs a la cort reial. És el cas dels rectors Alfons Tous i Felip Malla, que foren Presidents de la Generalitat de Catalunya. Al segle XVII entra en un període de decadència política, per la seva influència a la cort, i econòmica amb plets amb altres congregacions per drets i jurisdiccions.  En aquest moment rep la dependència de la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar del Vallès) en extingir-se la del monestir de Sant Llorenç del Munt que en tenia la jurisdicció.

Santa Maria del Pi

Consta d’una nau, dividida en set trams, coberta amb volta de creueria i capçada amb un absis poligonal. Hi ha capelles laterals entre els contraforts. La façana és un gran rectangle flanquejat per dues torres prismàtiques, amb una rosassa central, sota la qual hi ha la portalada. Aquesta es composa d’arquivoltes ogivals en degradació i un timpà on hi ha una Mare de Déu del segle XIV, acompanyada per dues pinyes en referència al lloc on està situada. La volta de l’interior és una de les més amples d’Europa, pel que l’edifici té una espectacular sensació d’amplitud. També el rossetó o rosassa de la seva façana és una de les més grans del gòtic. Cal tenir present que els seus vitralls, els de la rosassa i la resta de finestrals, no són originals, ja que durant la Guerra Civil l’edifici va ser cremat i es destruiren. Van ser restaurats per Josep Maria Jujol, arquitecte i dissenyador modernista del barri de Sant Pere de Puelles, seguint fotografies antigues i el model del del monestir de Sant Cugat i del de Pedralbes. Un altre aspecte a fer notar del conjunt és l’imponent campanar octogonal excempt al cantó de ponent de la capçalera. 54 metres d’alçada que dominen tota la ciutat medieval. Al cantó oposat entre els murs dels contraforts, que emmarquen les capelles interiors, es poden veure restes dels campanars d’espadanya, o de cadireta. També és pot veure el llegendari pontet per on va caure el mestre d’obres Josep Mestres, i que segons la llegenda salvà sant Josep Oriol. L’església té tres portes: la principal, la lateral i la de l’absis. Aquesta darrera molt modificada per les reformes fetes per l’arquitecte Francesc de Paula Villar. De fet s’explica la història de dues columnes que formarien part de la decoració de la porta i que van ser traslladades successivant fins a perdre-se’n la pista a la plaça de la Catedral.

Al seu interior s’ha de fer esment de les capelles de sant Miquel, patró dels revenedors, que tenen la seu gremial al davant de l’església. La capella de la Mare de Déu dels Desemparats, amb un retaule que va sobreviure als incendis del segle XVIII fet per Ramon Amadeu, que utilitzà la seva dona com a model de la Verge. La capella de la Mare de Déu de Montserrat, on hi ha enterrat el sant més important de la parròquia i patró de Barcelona, sant Josep Oriol. La capella de la Immaculada que conservava un retaula de Jaume Huguet avui conservat al MNAC, un dels pintors gòtics més notables. La capella de la Puríssima Sang construïda en un edifici annex a l’església, que es va finalitzar l’any 1486. Va ser utilitzada com a capítol de la comunitat fins que fou cedida a l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang l’any 1547. Aquesta institució va costejar l’any 1670 la reforma de la capella amb la construcció d’un retaule barroc obra de Joan Grau. El retaule que conté actualment és una còpia de l’anterior, cremat el 1936. Es tradició que en aquesta capella Sant Josep Oriol realitzava les curacions miraculoses. Pel que fa a l’altar va ser destruït per les bombes del setge de 1714 com tota la part de la capçalera, i el posterior fou cremat durant les revoltes anticlericals de la Guerra Civil el 1936. L’actual és de 1967.

En últim lloc fer esment a l’armari dels gegants on es guarden aquestes relíquies de la cultura popular barcelonina: el Mustafà, l’Elisenda, l’Oriol, la Laia, Perot lo Lladre, el Lleó i la Mulassa. Una tradició gegantera que com certifica la plaça a la façana de l’església ja té més de 400 anys, ja que el Mustafà i l’Elisenda sembla que haurien estat conservats des del segle XIX i van sobreviure a l’incendi de 1936, per ser restaurats els anys 60.