Des del mateix final de la Guerra Civil, diversos actors socials, polítics i culturals del país es seguiren amb la lluita contra el govern colpista que s’havia instal·lat a l’estat espanyol des de 1939. Els primers anys de la dictadura van ser anys de lluita difícil, una lluita entre David i Goliat, ja que els anys 40 i primers 50 van ser anys de crisi econòmica, de misèria per àmplies capes de la població, marcats per una repressió brutal a nivell general (camps de concentració, condemnes, execucions, treballs forçats, exili i humilació). Però la memòria de les persones que no compartien els ideals feixistes no va quedar esborrada ni molt menys. A la frontera i a les zones més rurals i aïllades es seguien movent grups de guerrillers anarquistes, la majoria. Als anys 50 Barcelona va viure una de les primeres manifestacions de rebuig i de lluita contra el govern, una protesta poc orquestrada, una protesta que va tenir com a grans protagonistes els habitants de Barcelona que es van negar a agafar el tramvia com a protesta per la pujada escandalosa de preus.
A partir d’aquest moment, i molt especialment, els movimints de protesta i de lluita contra les estructures del franquisme es va anar fent cap cop més gran i més important. Evidentment la dictadura no va restar pas impassible a les accions que s’anaven desenvolupant i es va encarregar de reprimir-les tan durament i tan hàbilment com va saber. Un dels focus i símbol d’aquesta repressió a Barcelona va ser la comissaria de la policia politicosocial de Via Laietana, un lloc associat per molts amb la repressió i la tortura, que ja havia nascut durant la Segona República. Aquest espai de repressió, que es pot comparar al que la Cuitadella havia representat en el segle XIX, però ara al segle XX, va tenir dos actors destacats: els germans Creix, Juan Antonio i Vicente, responsables, primer un i després l’altre de la comissaria. La repressió va tenir un altre color destacat que moltes persones recorden: el color gris. El Cos de Policia Armada i de Tràfic, o simplement Policia Armada, va ser una institució armada espanyola creada pel Règim franquista. Va ser fundada després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant les lleisde 1939 i del 8 de març de 1941, amb la missió de vigilància total i permanent, així com de repressió quan fos necessari.
A partir dels anys 60 però la societat c
atalana havia fet un salt, els joves que no havien viscut la Guerra Civil prenien els carrers. La recuperació econòmica era un fet, i aquest a més, havia portat el contacte amb el món. De fet els anys 60 són els anys en bona part del món de les onades polítiques i culturals de canvis i de reclamar llibertats, de les indepndències de les colònies, dels moviments socials que reclamen un mòn diferent, de noves maneres d’expressió…Una llarga llista de fets als que el Reino no podia, encara que ho prentengués en certs moments, mantenir-se’n al marge. Les estructures de l’aparell franquista es veuen cada cop més caduques i apareixen esquerdes. Els moviments estudiantils que a Barcelona van estar molt arrelats a llocs com la Universitat de Barcelona i amb actes com la Caputxinada o la formació de l’Assemblea de Catalunya.
La implicació dels sectors de l’església que no s’identificaven amb la posició que la jearaquia, o bona part d’ella, del nacionalcatolicisme havia mantingut des d’inicis de segle. El moviment veïnal, molt enfortit amb la immigració de persones de diversos punts de la geografia espanyola, que havia aterrat a terres catalanes i barcelonines en llocs insalubres i amb condicions de vida pèsimes. La formació de noves forces polítiques que treballaven per enderrocar el règim i per recuperar les llibertats polítiques. L’aparició d’una nova fornada d’intel·lectuals i persones del món de la cultural que obertament, o al menys, tan com podien, lluitaven en contra d’aquella Espanya feixista. I sobretot, aquelles persones que van mantenir el record del que havia estat abans Espanya i Catalunya i que l’adoctrinament franquista havia volgut esborrar. Poques persones certament, però suficients per mantenir el record. Els anys 60 i 70 seran anys de lluita, cada cop més freqüent, no es pot oblidar que el dictador va morir al llit i que a la seva mort, van haver de passar anys per poder recuperar certa normalitat. Però tampoc es pot oblidar que la dictadura franquista, per molts manipuladors una “dictablanda” o amb visions públiques d’amabilitat i bonhomia, va ser una dictadura que va morir matant, executant, encarcelant, prohibint, reprimint fins al seu darrer alè. Un alè que encara es pot sentir al clatell.
Itinerari:
- El Funicular
- Monument de Rafael Casanova
- Palau de la Música Catalana
- Via Laietana
- Plaça Nova
- Plaça Sant Jaume
- Sant Agustí el Nou
- Rambla i carrer Pelai
- Plaça Universitat
- Pelleteria Sibèria
Caminant amb la història 