Pau Claris.

L’1 de gener de 1586 naixia Pau Claris i Casademunt. De família d’origen de Berga, i de tradició de juristes, es formà com a jurista a l’Universitat de Barcelona. Després va passar a ocupar el càrrec de canonge a la Seu de Barcelona, per ser destinat a la Seu d’Urgell. Més endavant va ser escollit per formar part de les Corts Catalanes que s’obriren a la mort de Felip III, per convocatòria de Felip IV el 1626. La tensió entre el monarca, i el seu “valido” el poderós Comte-Duc d’Olivares i les autoritats catalanes ja era manifesta: els catalans estaven en contra el quint, un nou sistema de repartició dels impostos pel que cada ciutadà pagava 1/5 part dels seus impostos a l’estat central, l’Observança que obligava als monarques a respectar les lleis pròpies a Catalunya i l’oposió al poder de la Inquisició castellana. A més Olivares decretà l’Unió d’Armes una llei per la que la població de tots els regnes havia de pagar, mantenir i contribuir als terços castellans que eren derrotats de manera continua a la Guerra dels 30 anys, en els que Felip IV lluitava contra Lluís XIII de França. Catalunya no veia com a pròpia aquesta guerra i no volia haver de contribuir d’aquesta manera, en una situació de greu crisi general, a una guerra que només era pel prestigi internacional dels Àustries.

Les tibantors exploraren quan el juliol de 1638 Claris es escollit diputat eclesiàstic a la Generalitat i es nega a cedir als suborns del virrei, el delegat del rei a Catalunya, el comte de Santa Coloma de Farners. En aquest context es produeixen a més acusacions de contraban contra la Generalitat, disputes contínues amb la Corona i a més, la Generalitat es farà càrrec de recuperar el castell de Salses ja que Olivares no vol ajudar-los a no ser que la Generalitat s’impliqui més en les despeses i costos de la Guerra. El malestar a Catalunya no deixà de créixer fins que esclatà amb la Guerra dels Segadors, en la que Catalunya, sota la presidència de Claris, es convertí durant un temps en una República (sí, sí una república a l’estil italià al segle XVII). Les pretencions republicanes hagueren de cedir a la pressió de les tropes castellanes, que foren deturades i vençudes amb l’ajut del francesos a canvi del reconeixement de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Pau Claris, que moria el 1641, poc després de l’entrada dels francesos a Barcelona. Moria, i per una carta enviar pel mariscal de camp francés i comandant de Salses a Richelieu, avalades per teories actuals, sembla que Claris fou emmetzinat amb una barreja d’arsènic. Fou enterrat a la Comanda de Sant Joan de Jerusalem a Barcelona, on la família hi tenia el seu sepulcre. A finals de segle XIX i inicis del XX, la Via Laietana s’emportà el convent, l’església i la tomba amb les restes de Pau Claris. Segurament les autoritats del moment no tenien cap tipus de voluntat de mantenir aquestes restes.